La cabana representa la forma més elemental de refugi humà, una arquitectura mínima associada a la supervivència, a la vida en contacte amb la natura i a l’imaginari de la llibertat. Tanmateix, en un món on els recursos naturals són cada vegada més escassos i on l’accés a l’habitatge esdevé cada vegada més difícil, fins i tot aquest refugi elemental apareix aquí condicionat pel valor econòmic dels seus components.
Cada branca que forma aquesta construcció té un preu. Cada tros de natura és quantificat, etiquetat i convertit en una unitat de valor. La cabana, però, està suspesa en l’aire: és un refugi que podem veure, però que no podem habitar.
La proliferació de cabanes, refugis rurals i experiències d’allotjament en entorns naturals com a productes de consum reforça una paradoxa: mentre el canvi climàtic degrada els nostres ecosistemes, la natura es presenta com una via d’escapament de la vida urbana. Però l’accés a aquests espais “segurs” continua estant mediat pel poder adquisitiu.
La peça va ser concebuda abans dels esdeveniments polítics d’aquests darrers dies. La seva actualitat, però, resulta difícil d’ignorar. En un moment en què el debat sobre l’accés a l’habitatge torna a ocupar l’espai públic, la cabana adquireix una nova capa de lectura, plantejant una reflexió sobre la crisi contemporània de l’habitatge en un context de maltractament mediambiental i emergència climàtica.