El paisatge agrícola de Cardedeu va estar durant segles profundament marcat pel conreu de la vinya. Impulsat durant l’època romana, es va acabar estenent pel territori i es va convertir en un dels seus principals cultius. Va configurar un paisatge molt singular. Els camins, la geometria dels conreus i l’arquitectura productiva van definir la identitat del territori durant segles.
A finals del segle XIX, la fil·loxera va arribar a Catalunya procedent de França i va avançar ràpidament pel territori fins a arribar al Vallès. La plaga es va estendre pels conreus, emmalaltint les arrels i destruint les vinyes, fins a provocar-ne la desaparició total a mitjan segle XX, posant així fi a un paisatge agrícola d’origen mil·lenari. Amb això no va desaparèixer únicament un cultiu, sinó una manera d’habitar el territori, la memòria de la qual encara roman oculta sota la superfície.
La intervenció parteix d’aquesta absència. Per fer-ho, es recupera el traçat de quaranta-nou vinyes desaparegudes i es redibuixa sobre el terreny la retícula que ordenava tradicionalment la seva plantació. Allà on abans es disposaven els ceps, l’acció duu a terme la sostracció de la terra, excavant el volum que durant dècades van ocupar les seves arrels. No es pretén reconstruir les vinyes desaparegudes, sinó tornar visible el buit que van deixar.
L’obra culmina amb la combustió d’aquests buits. El foc no actua com un gest de destrucció, sinó com l’activació d’una memòria latent. La combustió transforma temporalment aquests buits excavats en un esdeveniment, fent visible, encara que només sigui durant un instant, l’empremta d’un paisatge que ja no existeix però que continua inscrit sota la superfície del territori.