Olga Solà
Mudjur
Mudjur mostra la convergència de dues formes d’una mateixa matèria primera: les restes de filatures generades durant el meu propi procés de teixit i la llana d’esquilada procedent dels ramats locals.
Al llarg de la meva feina al teler conservo els fragments de llana que es generen en teixir écharpes i durant els diferents tallers que imparteixo. Són petites restes que habitualment es descartarien, però que, acumulades al llarg del temps, es converteixen en una nova matèria de treball. Per a aquesta peça, s’han separat en tres grans gammes cromàtiques, blaus, verds i vermells i s’han utilitzat per construir una gran catifa efímera directament sobre el paviment de l’ermita de Sant Hilari.
La composició ha pres com a punt de partida les catifes d’oració de Muçur (Anatòlia), caracteritzades per les seves estructures geomètriques, els arcs escalonats i la intensitat del cromatisme. No es tracta de reproduir literalment un model històric, sinó d’utilitzar-ne la sintaxi formal per construir una nova imatge a partir de materials vinculats al meu propi procés de treball.
Al centre de la intervenció, les petites restes processades i ordenades per colors, adquireixen una nova dimensió: allò que era residu es transforma en forma, ornament i representació. Al seu voltant, es disposen aproximadament 20 kg de llana d’esquilada procedent de ramats locals, en el seu estat original: bruta, heterogènia, sense rentar ni cardar, tal com surt de l’animal.
El contrast entre aquests dos estats de la mateixa matèria planteja una reflexió sobre el seu potencial i sobre allò que determina el seu valor. Actualment, aquesta llana té un valor comercial molt baix i sovint es converteix en un residu que fins i tot genera costos de gestió per als ramaders. En canvi, un cop sotmesa a processos de selecció, preparació, tècnica i treball, la mateixa fibra pot esdevenir objecte, ornament o peça d’art. La intervenció posa així en relació aquests dos extrems i obre una pregunta: què podria arribar a ser aquesta matèria si li tornéssim a donar temps, coneixement i valor?
La referència a la catifa d’oració introdueix també un diàleg entre cultures i tradicions. Durant segles, les catifes orientals van formar part dels intercanvis comercials i culturals entre Orient i Occident i, en determinats contextos, fins i tot arribant als interiors d’esglésies i catedrals europees. Portar avui una forma associada a l’espai de pregària islàmic a l’interior d’una ermita cristiana no pretén subratllar el significat religiós, sinó posar en relació dos imaginaris al voltant de l’espai sagrat.
La catifa es converteix així en un territori de trobada: entre Orient i Occident, entre l’artesania i l’art contemporani, entre el residu i l’objecte de valor, i entre una matèria local i una tradició tèxtil llunyana.
L'artista
La seva pràctica parteix de la matèria i les seves qualitats: llana crua, fibres naturals i tèxtils recuperats li permeten explorar, a través del teler o directament amb els sentits, la relació entre matèria, color, llum i memòria.
Concep el fet de teixir com una tècnica d’ofici alhora que una eina de recerca. Cada projecte neix d’un procés d’observació: la textura, l’estructura i la història de la fibra orienten la forma final, i no a l’inrevés. Dedica temps a escoltar abans d’intervenir-hi, reinterpretant les tècniques ancestrals com un llenguatge contemporani capaç de generar atmosferes i experiències espacials. Portar aquesta recerca al territori afegeix una altra dimensió i li permet entendre l’entorn no com un simple escenari, sinó com una font d’inspiració.
