Pol Valls
El que aguanta
La proposta parteix d’un element molt concret del lloc: el contrafort existent i la seva proximitat amb el lledoner que creix al seu costat.
El contrafort és una forma destinada a sostenir, un element que apareix quan alguna cosa necessita suport. La intervenció pren aquesta forma i en desplaça la funció: què passaria si l’arquitectura es posés al servei de la natura?
Al costat del lledoner apareix un nou contrafort de cartró que reprodueix la forma de l’existent, però que ja no respon a cap necessitat estructural de l’edifici. Es converteix en una presència que acompanya l’arbre, com si l’arquitectura hagués decidit protegir allò que creix al seu costat.
La intervenció qüestiona així la relació entre arquitectura i natura. Durant molt de temps, l’arquitectura ha servit per ordenar, transformar i controlar el territori. Aquí, en canvi, una forma construïda s’apropa a un element viu i adopta una aparença de protecció, com una escenografia que representa l’acció de sostenir. Però el lledoner no necessita el contrafort.
Un segon contrafort, idèntic al primer però deslligat de qualsevol element que necessiti ser sostingut, apareix en un altre punt de l’espai, aïllat, immòbil, desproveït de qualsevol funció aparent. Una estructura nua, a l’espera d’una necessitat que no arriba, que posa en qüestió la necessitat que les nostres construccions tinguin sempre una utilitat concreta. Representar una funció, fer-la visible o qüestionar-la, també pot ser una manera d’actuar.
La tria dels materials recupera la voluntat de treballar amb materials d’origen natural. Tant la fusta com el cartró provenen dels arbres, però ara reforcen el caràcter temporal de la intervenció: són materials fràgils i efímers, en contrast amb la permanència de la pedra del contrafort original.
La peça pot llegir-se també en relació amb la nostra manera d’afrontar el canvi climàtic. Davant d’un problema que supera la nostra capacitat de control, acumulem dispositius, infraestructures i gestos que ens permeten sentir que estem actuant.
El que aguanta proposa així una petita alteració en la lectura del lloc i en la nostra manera d’entendre la relació entre arquitectura, natura i temps. I entre els contraforts queda una pregunta: què és allò que realment sosté les coses? I, amb el pas del temps, què és el que aguanta?
L'artista
Nascut al Masnou al 1987. Arquitecte, docent i creador multidisciplinari. Ha combinat la pràctica arquitectònica i la docència amb la gestió de projectes artístics. Ha participat en diversos festivals d’art i instal·lacions efímeres, com Kminart i Temps de Flors, així com biennals d’art i exposicions. El seu treball se centra en l’experimentació amb materials i formes, fusionant art, disseny i artesania amb una visió pròpia. Actualment, és professor d’escultura i ceràmica a l’Escola d’Art Ondara a Tàrrega.
