Francesc Ginestà
Roger Martí
Qui paga la festa?
El canvi climàtic és una realitat per a nosaltres que ho notem amb esdeveniments extrems (temperatures, sequeres, pluges torrencials, canvi en la vegetació i biodiversitat, etc). Tot i així, les condicions materials i el privilegi de país occidental ens permeten fer com si no passés res, adaptat-nos (els que podem) amb més consum d’energia i materials. A la major part del món però, i especialment a les zones tropicals, les afectacions son tant fortes i els mitjans tant reduïts, que l’impacte en la població és inevitable i desastrós.
Actualment uns 20 milions de persones emigren cada any per esdeveniments climàtics extrems. I es calcula que a l’any 2050 hi haurà al món 216 milions de refugiats climàtics. Pensem que és important no oblidar la responsabilitat que tenim com a occidentals i beneficiats històricament de l’ús d’energies fòssils i sobreexplotació dels recursos dels països del sud global.
Després de 30 anys d’acords climàtics hem estat incapaços de reduir les emissions de CO2, i encara que ho féssim els efectes són inevitables. Per tant, podem pensar quin hauria de ser el paper dels països rics. Per una banda haurien de complir amb el compromís d’aportar grans quantitats de diners per a polítiques d’adaptació. I per altra, cal afrontar la realitat que el canvi climàtic és imparable, però el patiment de la població que en pateix els efectes no, i que tenim la obligació moral d’ajudar, acollir i oferir un espai a tot aquell que ho necessiti. El mar no arribarà a Sant Hilari, però si aquest tel de conseqüències que ignorem. Quan cobreixi els cims, més ens val haver après a remar junts.
Els artistes
El Francesc Ginestà va néixer el 1971 a Barcelona i de ben petit va anar a viure a Sabadell. Es va graduar com a Enginyer Tècnic Informàtic a la UAB. De seguida va començar a fer de professor d’ESO de Tecnologia. Ara fa vuit anys va fer un Cicle formatiu de Fusteria i Moble.
El Roger Martí va néixer el1993 a Barcelona, on va acabar uns estudis tècnics, aviat va marxar a Vic on va començar a una fusteria de mobles. Més endavant, ara a l’Alt Empordà, va treballar amb en Max Rutgers on es van conèixer amb el Francesc. Més endavant va descobrir la cistelleria de la mà de Francisco Barrosso i més endavant d’altres artesans, molts d’ells de l’Associació de Cistellaires.
Conjuntament han participat al festival Hilarium al 2024, amb l’obra «És quan paro que hi veig clar», i el 2025 a Art&Gavarres amb la proposta «Van o venen?».
